Trobada amb l'escriptora calellenca Núria Martí Constans

Trobada amb l’escriptora calellenca Núria Martí Constans.

Ens parlarà de la seva obra i d'"Espècies invasores", la novel·la que hem llegit a les Tertúlies en Català.

Programa Lletres en viu Institució de les Lletres Catalanes. 

Organitzen: Oficina de Català i Biblioteca.

Núria Martí Constans

Va néixer a Calella l’any 1966. Va passar la infantesa a Blanes i la joventut entre la vila marinera i Girona, fins que el 1990 s’instal·là definitivament a la ciutat.

Llicenciada en Filologia catalana, es dedica a l’ensenyament per a adults al Consorci per a la Normalització Lingüística, feina que compagina amb l’escriptura. Ha publicat la novel·la Hores prohibides (2009), finalista del XXVII Premi Just M. Casero. És autora també de les novel·les de Lectura Fàcil Les mateixes estrelles (2010), Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil, i Trampa de foc (2011), ambdues de pròxima aparició en castellà. Ha guanyat diversos guardons literaris, ha estat col·laboradora de la Revista de Girona i és jurat dels Premis de Narrativa Sant Narcís i del Concurs Artístic i Literari dels Amics de la Unesco de Girona.

Obra de Núria Martí que pots trobar a la biblioteca

Nuria Martí va visitar la seva ciutat per trobar-se amb lectors de les Tertúlies en Català, un grup de nous lectors en català impulsat pel Consorci de Normalització Lingüística i la biblioteca. La conferència informal era oberta a tothom i apart dels participants habituals de la tertúlia, altres curiosos, lectors i usuaris de la biblioteca s’hi van afegir. La Nuria va parlar-nos de la necessitat d’escriure i el costat fosc que la seva obra li permet extreure de l’ànima. També va respondre preguntes sobre les “Espècies invasores”, el llibre que havien llegit a les trobades, i com, sense haver trepitjat mai Mèxic, en va parlar amb tanta autenticitat que una usuària nascuda al país de Frida Kahlo li va reconèixer la bona ambientació pel que fa a la cultura de la mort i dels cementiris, un dels llocs que fascinen Nuria Marti –segons va dir- i al que sovint, durant els viatges hi arrossega la família –el marit que era allí entre el públic va assentir lacònicament-.

L’acte va acabar amb una fotografia de família per immortalitzar el moment.